Qui som (en castellano)
    

     El Col·lectiu Baubo de coeducació afectiva i sexual està actualment format per Rosa Sanchis Caudet, professora de valencià a  l’IES Isabel de Villena de Valencia, i Enric Senabre Carbonell, professor de Filosofia a l’IES Escultor Francesc Badia de Foios. El grup va començar a caminar l’any 1994, en un institut de la localitat de Xiva anomenat a l’actualitat IES Marjana, aleshores una extensió amb poc més de cent cinquanta alumnes. Aquell curs, tres professors, la d’anglés, el de filosofia i la de valencià, començàrem a parlar de la sexualitat amb els adolescents de l’antic 3r de Bup, a les classes de tutoria.

     Els començaments foren molt especials: el treball en equip, les lectures compartides, la complicitat amb uns joves que semblaven a gust, les vergonyes i les pors que anàvem superant... Sobretot això darrer, perquè la nostra pròpia evolució corria paral·lela a la dels alumnes: tampoc per a nosaltres era fàcil parlar de sexualitat i d’emocions. I caminant, caminant, amb la reforma educativa les classes de sexualitat en les tutories es van convertir en cursos de dues hores setmanals en 3r d’ESO, i de tres hores en 4t, a través de l’optativa Papers socials d’homes i dones.

     Al llarg d’aquesta dècada ben complida, hem portat a terme diversos projectes d’innovació pedagògica: “Educació afectivosexual”, “Coeducació on-line de les emocions, l’afectivitat i la sexualitat”, “De la moral a l’ètica” (segon premi d’Innovació Pedagògica de la Conselleria d’Educació 2003) i  “Educar la sexualitat: educar per a la igualtat” (tercer premi de Transversalitat 2004). L’any 2003 ens vam llançar a l’apassionant tasca d’enquestar tots els joves del nostre institut i amb l’estudi posterior vam guanyar el premi d’assaig “Peñas Albas” de Xiva (Sexualidad y adolescencia, Rialla, 2005).

     També hem tractat el tema de l’afectivitat i de la sexualitat a través de les nostres àrees de treball, hem donat xerrades per a pares, i portem un munt d’anys esperonant els nostres companys perquè perden la por i integren la sexualitat i les emocions en la seua feina. Els continguts, només embastats al principi, han anat prenent forma definida amb els anys, però sempre sense oblidar que no eduquem la sexualitat a la manera típica dels cursos preventius: llista de mitjans anticonceptius i de malalties, pros i contres dels mètodes, maneres de contagiar-se, aparell reproductor masculí i femení, etc. L’escolta i el coneixement del món adolescent ens ha ensenyat que el que fomenta el risc i les males experiències en les relacions afectivosexuals no és tant el desconeixement dels mitjans anticonceptius, sinó l’existència de tota una sèrie d’idees estereotipades sobre la masculinitat i la feminitat, sobre què és ser “un home de debò” i què és ser “una bona xica”.

     De la mà dels psicòlegs, hem après la imperiosa necessitat que tenen els adolescents de construir una identitat tancada, blindada, que els identifique inequívocament com a homes o com a dones. I aquesta assumpció identitària, viscuda quasi com un manament absolut, està per damunt d’altres aspectes, per exemple la salut. Un xic amb moto farà una arriscada cabriola si així està segur de demostrar, davant les xiques o davant d’altres barons, que és un “home”. I una xica criticarà despietadament una altra xica per deixar clar que ella no és una “qualsevol”. El problema d’aquestes identitats, que tenen com a base el sexe, és que han d’estar en permanent construcció, tant per les tensions internes inconscients, com pels canvis en les circumstàncies externes. I a efectes pràctics, la qüestió és que no val a demostrar una vegada que som homes o dones de debò. Ens hem de passar la vida demostrant-ho. I és esgotador.

     Mentiríem si diguérem que en aquests anys els adolescents no han canviat. Però els apocalíptics diuen que ho han fet a pitjor: que ara són més conservadors, més irresponsables i uns desagraïts que no aprofiten ni la llibertat ni la informació que tenen... No és aquesta la nostra visió dels joves: hem pogut experimentar al llarg dels anys de treball l’agraïment per compartir els dubtes, per posar paraules a les seues pors, per donar forma a les seues il·lusions.

     Però aquest món sí que està canviant de veritat i els models estereotipats de masculinitat estan també en crisi, per fortuna. El moviment feminista, els moviments d’alliberament sexual, les transformacions en el treball, el avanços científics en reproducció, la globalització de la informació... Els joves s’enfronten als canvis sense haver fet una vertadera transformació interior, amb l’única guia segura de l’estereotip, i, malauradament, la ira i la violència són cada vegada més la manera de respondre-hi. 

     Volem aclarir ací que quan parlem d’homes i de dones com d’un tot homogeni, com una essència, no estem identificant tots els homes amb els trets negatius de la identitat masculina, ni les dones amb els  trets del victimisme i de l’opressió. És una manera de buscar una explicació a la situació. I aquesta és que el patriarcat està mostrant-se en tota la seua cruesa: agressiu, jeràrquic, conservador i essencialista, i està valent-se de la por de les persones per a no desaparèixer. La por dels homes a perdre els privilegis. La por de les dones a agafar la responsabilitat de la pròpia vida i dels propis desigs. La por de tots als que són diferents, als marginats de la identitat. Com transformar la por i la ràbia en paraules? Com ensenyar la tendresa i la cura dels altres? Com ensenyar a escoltar i respectar els diferents? Com ensenyar una sexualitat respectuosa? Com prevenir el maltractament?

     Podríem seguir la llista de preguntes que hem intentat contestar al llarg d’aquests anys, i no acabaríem. Però el fet important és que aquestes qüestions es porten a classe perquè els joves les resolguen en el seu interior. Xaro Altable anomena el qüestionament de les idees estereotipades de l’amor, de la dona i de l’home tradicionals, baixar als inferns. La baixada pot ser conflictiva, pot ser dolorosa, però és necessària per a reconèixer-se, estimar-se i créixer personalment i col·lectivament.

     Als llarg d’aquests cursos hem intentat portar a l’infern un munt d’alumnes. El camí no ha estat senzill: ja comptàvem amb les arenes movedisses de l’amor romàntic, amb les urpades de la crítica a altres dones, amb la fiblada de la baixa autoestima, amb el verí de la submissió. Tampoc és fàcil saber si els adolescents han pujat de l’infern amb l’ànima plena, però podem dir que el balanç ha estat molt positiu. Els seus comentaris, les seues valoracions, continuen animant-nos a seguir amb una experiència que recomanem a tot el professorat que s’atrevesca a recórrer el camí del seu propi infern.  

Contacte