|
qui som
El Col·lectiu Baubo de coeducació afectiva i sexual està
actualment format per Rosa Sanchis Caudet, professora de valencià a
l’IES Isabel de Villena de Valencia, i Enric Senabre Carbonell,
professor de Filosofia a l’IES Escultor Francesc Badia de Foios. El
grup va començar a caminar l’any 1994, en un institut de la localitat
de Xiva anomenat a l’actualitat IES Marjana, aleshores una extensió
amb poc més de cent cinquanta alumnes. Aquell curs, tres professors, la
d’anglés, el de filosofia i la de valencià, començàrem a parlar de
la sexualitat amb els adolescents de l’antic 3r de Bup, a les classes
de tutoria.
Els
començaments foren molt especials: el treball en equip, les lectures
compartides, la complicitat amb uns joves que semblaven a gust, les
vergonyes i les pors que anàvem superant... Sobretot això darrer,
perquè la nostra pròpia evolució corria paral·lela a la dels
alumnes: tampoc per a nosaltres era fàcil parlar de sexualitat i
d’emocions. I caminant, caminant, amb la reforma educativa les classes
de sexualitat en les tutories es van convertir en cursos de dues hores
setmanals en 3r d’ESO, i de tres hores en 4t, a través de
l’optativa Papers socials d’homes i dones.
Al llarg d’aquesta dècada
ben complida, hem portat a terme diversos projectes d’innovació pedagògica:
“Educació afectivosexual”, “Coeducació on-line de les
emocions, l’afectivitat i la sexualitat”, “De la moral a l’ètica”
(segon premi d’Innovació Pedagògica de la Conselleria d’Educació
2003) i “Educar la
sexualitat: educar per a la igualtat” (tercer premi de Transversalitat
2004). L’any 2003 ens vam llançar a l’apassionant tasca
d’enquestar tots els joves del nostre institut i amb l’estudi
posterior vam guanyar el premi d’assaig “Peñas Albas” de Xiva (Sexualidad
y adolescencia, Rialla, 2005).
També hem tractat el tema de
l’afectivitat i de la sexualitat a través de les nostres àrees de
treball, hem donat xerrades per a pares, i portem un munt d’anys
esperonant els nostres companys perquè perden la por i integren la
sexualitat i les emocions en la seua feina. Els continguts, només
embastats al principi, han anat prenent forma definida amb els anys, però
sempre sense oblidar que no eduquem la sexualitat a la manera típica
dels cursos preventius: llista de mitjans anticonceptius i de malalties,
pros i contres dels mètodes, maneres de contagiar-se, aparell
reproductor masculí i femení, etc. L’escolta i el coneixement del món
adolescent ens ha ensenyat que el que fomenta el risc i les males experiències
en les relacions afectivosexuals no és tant el desconeixement dels
mitjans anticonceptius, sinó l’existència de tota una sèrie
d’idees estereotipades sobre la masculinitat i la feminitat, sobre què
és ser “un home de debò” i què és ser “una bona xica”.
De
la mà dels psicòlegs, hem après la imperiosa necessitat que tenen els
adolescents de construir una identitat tancada, blindada, que els
identifique inequívocament com a homes o com a dones. I aquesta
assumpció identitària, viscuda quasi com un manament absolut, està
per damunt d’altres aspectes, per exemple la salut. Un xic amb moto
farà una arriscada cabriola si així està segur de demostrar, davant
les xiques o davant d’altres barons, que és un “home”. I una xica
criticarà despietadament una altra xica per deixar clar que ella no és
una “qualsevol”. El problema d’aquestes identitats, que tenen com
a base el sexe, és que han d’estar en permanent construcció, tant
per les tensions internes inconscients, com pels canvis en les circumstàncies
externes. I a efectes pràctics, la qüestió és que no val a demostrar
una vegada que som homes o dones de debò. Ens hem de passar la vida
demostrant-ho. I és esgotador.
Mentiríem si diguérem que en aquests
anys els adolescents no han canviat. Però els apocalíptics diuen que
ho han fet a pitjor: que ara són més conservadors, més irresponsables
i uns desagraïts que no aprofiten ni la llibertat ni la informació que
tenen... No és aquesta la nostra visió dels joves: hem pogut
experimentar al llarg dels anys de treball l’agraïment per compartir
els dubtes, per posar paraules a les seues pors, per donar forma a les
seues il·lusions.
Però
aquest món sí que està canviant de veritat i els models estereotipats
de masculinitat estan també en crisi, per fortuna. El moviment
feminista, els moviments d’alliberament sexual, les transformacions en
el treball, el avanços científics en reproducció, la globalització
de la informació... Els joves s’enfronten als canvis sense haver fet
una vertadera transformació interior, amb l’única guia segura de
l’estereotip, i, malauradament, la ira i la violència són cada
vegada més la manera de respondre-hi.
Volem aclarir ací que quan parlem d’homes i de dones com d’un tot
homogeni, com una essència, no estem identificant tots els homes amb
els trets negatius de la identitat masculina, ni les dones amb els
trets del victimisme i de l’opressió. És una manera de buscar
una explicació a la situació. I aquesta és que el patriarcat està
mostrant-se en tota la seua cruesa: agressiu, jeràrquic, conservador i
essencialista, i està valent-se de la por de les persones per a no
desaparèixer. La por dels homes a perdre els privilegis. La por de les
dones a agafar la responsabilitat de la pròpia vida i dels propis
desigs. La por de tots als que són diferents, als marginats de la
identitat. Com transformar la por i la ràbia en paraules? Com ensenyar
la tendresa i la cura dels altres? Com ensenyar a escoltar i respectar
els diferents? Com ensenyar una sexualitat respectuosa? Com prevenir el
maltractament?
Podríem seguir la llista
de preguntes que hem intentat contestar al llarg d’aquests anys, i no
acabaríem. Però el fet important és que aquestes qüestions es porten
a classe perquè els joves les resolguen en el seu interior. Xaro
Altable anomena el qüestionament de les idees estereotipades de
l’amor, de la dona i de l’home tradicionals, baixar als inferns.
La baixada pot ser conflictiva, pot ser dolorosa, però és necessària
per a reconèixer-se, estimar-se i créixer personalment i col·lectivament.
Als llarg d’aquests cursos hem intentat portar a
l’infern un munt d’alumnes. El camí no ha estat senzill: ja comptàvem
amb les arenes movedisses de l’amor romàntic, amb les urpades de la
crítica a altres dones, amb la fiblada de la baixa autoestima, amb el
verí de la submissió. Tampoc és fàcil saber si els adolescents han
pujat de l’infern amb l’ànima plena, però podem dir que el balanç
ha estat molt positiu. Els seus comentaris, les seues valoracions,
continuen animant-nos a seguir amb una experiència que recomanem a tot
el professorat que s’atrevesca a recórrer el camí del seu propi
infern.
contacte
|
