Baubo

     “Per començar, qui és Baubo? [..] Es tracta de la protagonista d'una història fascinant i certament enigmàtica que es desenvolupa al voltant del mite de Demèter i Persèfone. La deessa Demèter cau en un profund desesper quan veu, davant dels seus propis ulls, que la terra s'engoleix la seua filla Persèfone, raptada pel déu Hades. La consternació de Demèter és absoluta: perd els seus atributs de deessa i es transforma en una dona que arrossega el seu plany i el seu dolor sense que res ni ningú puga conhortar-la. Quan arriba prop d'Eleusis, abaltida per la tristor, rebutja tots els aliments i les begudes que li ofereixen, fins que una dona vella de nom Baubo s'alça la falda fins al cap i li mostra la vulva. Demèter esclata a riure i es transforma: resplendeix de nou, accepta l'hospitalitat que se li ofereix i funda allà mateix, en Eleusis, els ritus mistèrics de més tradició de l'Antiguitat.”

Baubo per a Nietzsche

     "Baubo és, així, el nom que Nietzsche proposa per a la veritat, una veritat velada que oculta les seues raons i les seues vergonyes, tot i que en alguns moments s'alça la falda per a deixar-les veure. I quina cosa veiem? El més baix, pudenda origo, allò que la nostra pudorosa raó pretén ignorar. D'aquesta manera, la veritat del món només serà desvelada davant dels més temeraris, aquells que decideixen desafiar el terror que paralitza els altres: perquè la vulva, com Medusa, és una figura apotropaica, és a dir, que serveix per a fer fugir.

     Els temeraris volen grans coses, la seua voluntat de potència és una gran passió per la veritat. Però per això mateix són escèptics, perquè només l’escepticisme garanteix la llibertat que exigeix la recerca de la veritat. La necessitat de creure en alguna cosa és pròpia d’individus febles que han d’obeir una norma exterior perquè són incapaços de crear una norma per a si mateixos, individus que prefereixen pensar que existeixen finalitats a les quals estan orientades les seues accions i les seues vides en lloc d’atrevir-se a posar-se ells mateixos com a finalitat.[...]

     Nietzsche pensa que les dones velles són més escèptiques que els homes tots plegats perquè, per a elles, la vida no té res a veure amb les finalitats i els ideals de què parla la raó. Saben per experiència que les grans paraules que pretenen atorgar sentit a la vida amaguen la materialitat de l’existència, la necessitat que tenen les forces vives d’afirmar-se. Baubo és la veritat, i Baubo mostra un aspecte d’aquesta veritat: l’origen mateix de la vida està en el cos, en la part del cos femení que segles de cristianisme han denigrat de totes les maneres imaginables.

     Demèter riu. “Riure –diu Nietzsche- significa gaudir del sofriment de l’altre amb la consciència tranquil·la”. En aquest cas, l’altre és ella mateixa, Demèter es riu del seu propi dol i de la seua pròpia pena: la vida continua, la vida està ací, es reencarnarà en altres mares i en altres filles, el sofriment no ha de constituir-se en objecció de contra la vida. Enmig del gran dolor, els humans continuen bevent i menjant, la vida segueix afirmant-se en ells. Mira així les coses i et salvaràs. El riure et salvarà.

     Cal tenir olfacte per a les mentides que els humans es conten a ells mateixos. Quan el cristianisme defensa allò que entén per “bondat”, prèviament ha maleït la manera de procedir dels més potents, per la qual cosa aquestes valoracions morals puden a impotència i a venjança encoberta: anomenaran “no voler venjar-se” a “no poder venjar-se”. Quan els capellans cristians defensen la castedat com a virtut, en realitat s’autoimposen una norma presa com a dogma de fe davant la impossibilitats de moderar-se per ells mateixos, perquè requereix més potència la mesura que la renúncia total. Quan un discurs afirma davant d’uns altres que ell sí que és ciència, put a voler destruir els altres amb la bandera de la raó.

     Baubo és la veritat perquè és una anciana escèptica. La veritat que ensenya és la veritat de la vida. I la vida, diu Nietzsche, és una dona perquè està velada i només de tant en tant, i no a tot el món, revela una part de la seua bellesa. Per als febles, les mentides -i són mentida tant el discurs científic, com el discurs religiós i el discurs moral- són necessàries i consolatòries. Per als esperits forts i temeraris, per aquells que tenen el geni en els nassos, per aquells que no s'enfonsen davant la falta de sentit de l'existència, hi ha el riure. I també la possibilitat d'obtenir la revelació de la bellesa des de la qual crear."

 Textos extrets de M. Larrauri: La potència, segons Nietzsche, Tàndem, València, 2005.